Per fi arribes Gosseta. Demà es el gran dia. Et vinc a rescatar de l'aeroport i anem tots dos cap a casa, cap el nostre raconet, el nostre refugi.
Quines ganes d'omplir-te de petons, carícies, de carinyo, d'amor, de... tot. Portar-te volant a un coixí de plomes on et trobis a gust, còmoda i hi puguis reposar.
I després dels petons i les abraçades, un sofà, una peli un bol de crispetes i una corda. Una corda que lliga el teu cos, dolç i excitant alhora, que t'inmobilitza però no et deixa indefensa, per que no hi ha res de que defensar-se, per que es una manera més de dir-te "T'estimo", un altra carícia, un altre forma de fer-te mimos.
La teva arribada a la meva vida em va fer agrair al Pare que et tingui, que sigui conscient de la dona tan meravellosa que ets.

I un cop ens haguem menjat les crispetes i s'hagi acabat la película et faré un petó, t'abraçaré i et deslligaré poc a poc, disfrutant dels teus ulls, de la teva dolça mirada... I sabré que, un cop més, he viscut una experiència meravellosa amb una dona genial, fantàstica, dolça i que m'estima.
Puc demanar més?

Ho recordes Gosseta? Una de les sesions a aquell viatge en que em vas fer descobrir una ciutat de conte de fades. Una ciutat on vam descobrir quelcom més que carrers bonics i mercats "perses". Els recordes? Jo també. I no els recordo amb anyorança, sino amb alegria, perque t'estimo i m'estimes. La nostra vida junts es la continuació d'aquella matussera sessió, de carrers bonics i d'agafarnos les mans i robar-nos el cor mutuament. No tinc un record viu, et tinc a tu, i això em fa ric.
T'estimo Gosseta del meu cor.